Seria possible a dia de hui un altre Watergate?

Publicado: 9 diciembre, 2010 de Grupo 26 en Javier Ivanyez
Etiquetas:, , , , , , ,

PRVOL/ JAVI Si  a principis dels anys 70 algú s’haguera atrevit a afirmar que un parell de periodistes podien fer dimitir al president dels Estats Units d’Amèrica, molta gent s’haguera partit de riure. Actualment, i sobretot els estudiants de periodisme, sabem que això és possible. O almenys, ha estat possible en el passat. Tots sabem ja el que van aconseguir Bob Woodward i Carl Berstein. Però actualment, i amb la massificació d’informació arreu de la xarxa, seguiria sent possible?

A principis de la carrera, després de veure a classe All president’s men, tenia clara la meua resposta. No era possible un nou Watergate. Després d’aquell succés, va començar una extranya necessitat de fer bon periodisme d’investigació, i pareix ser que l’única forma d’aconseguir-ho era “carregant-se algun peix gros”. Aquesta caça de bruixes va comportar un anti-periodisme (i aquesta és la meua manera de catalogar-ho) per les seues formes. Si bé el periodisme es basa en ser un testimoni de la realitat per a després contar-ho, en aquest cas, el periodisme es convertiria en un arma de destrucció que utilitza el seu poder per a carregar-se allò que li ve en gana. Una cosa és ser testimoni, i l’altra és forçar als protagonistes a que t’aconsgueixquen l’exclusiva.

Una cosa pareguda va ocórrer fa un parell d’anys a Espanya. I destaque aquest cas perquè em va crear molta ràbia. Ramón Calderón, llavors president del Reial Madrid, va estar durant molts mesos al punt de mira de la premsa esportiva. Diaris com Marca, no van cessar de pressionar al màxim mandatari fins que van aconseguir fer-lo dimitir. Van intercedir en els esdeveniments com a actors secundaris aconseguint que la pressió poguera fer caure el càrrec. Era açò necessari? Tan important era posar-se els galons? Està clar que un mandatari que no funciona, cau tard o d’hora, però és necessari fer-ho per a emportar-te els merits?

Aquest tipus de periodisme no és el que vull exercir. No m’agrada la caça de bruixes. Preferix contar la caça a caçar.

Però tornant a la pregunta inicial. Seria possible un Watergate de nou? Si abans la meua resposta era no, els esdeveniments dels últims mesos a la xarxa m’han fet dubtar un poc. De fet pense que és millor esperar que vaticinar. La veritat existeix, estiga amagada o no, i al final, sempre pot eixir. La finalitat dels periodistes serà buscar-la, trobar-la i contar-la.

Actualment un intrèpid soldat, Bradley Manning, ha exercit de periodista, o més bé, d’un “garganta profunda” del pal que ha pecat d’innocència i ho ha pagat car. Així i tot, ha trobat a un Woodward contemporani , Julian Assange, que s’ha atrevit a iniciar el seu Watergate particular per vies modernes. Ara tots esperem amb ànsia conèixer com acabarà.

I de nou, sobre la pregunta inicial, no se si es podrà tornar a donar un altre Watergate, perquè els mitjans, el tractament de les fonts actual, i les circumstàncies no son exactament les mateixes. Però ara, a dia de hui, em sent com qualsevol jove nord-americà que, en 1973, esperava, mossegant-se les ungles, comprar el diari del dia següent per a veure el transcurs dels esdeveniments. Ells es van trobar amb la dimissió de Nixon. Quin cap ens trobarem nosaltres? Serà tot una mentida per a distraure a la població, o realment Wikileaks és el Watergate del segle XXI?

La última paraula la te el temps. Com diuen els nostres majors: “El temps dirà”

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s